I seran futur les nostres llavors

Estem en un procés de reflexió interior, enfortint complicitats, enderrocant certeses i aprenent l'artesania de la resistència. Estem molt a la vora, preparant la lluita de demà al matí.

  Contacta Col·labora
La Associació Solidaritat Perifèries del Món és una Organització no Governamental de Cooperació per al Desenvolupament laica, plural, progressista i independent, fundada en 2010.

Publicacions

“Apoderar-se amb l’aixada”

per Sarai Fariñas i Patricia Dopazo

Recuperem un extracte d’una de les 39 entrevistes que han servit per a elaborar el document Dones rurals del País Valencià, veus que parlen de treball invisible, ecodependència i interdependència de l’Associació Perifèries, un treball que té com a objectiu visibilizar les dones del medi rural i del sector agrari mitjançant les seues històries de vida, els seus sabers, el seu dia a dia, les seues preocupacions i els seus somnis.

En el seu treball de fi d’estudis de Ciències Ambientals, Cesca va voler investigar sobre el paisatge de la conca del riu Millars abans de la transformació a regadiu i de la plantació massiva de tarongers. Ella va nàixer on el riu desemboca, a Almassora, però per a dedicar-se a l’agroecologia se’n va anar a l’interior, a Caudiel, en la comarca de l’Alt Palància. Allí té un projecte d’hortalisses en terres cedides, La BioFranquesa, amb la seua parella, Thomas, i la seua filla de 4 anys. Parlem amb ella sobre la transformació de l’agricultura en la zona de costa de Castelló, de la conciliació entre l’horta i la criança, i dels treballs invisibilitzats.

Com vas prendre la decisió de dedicar-te a l’agricultura?

Perquè els meus pares són llauradors professionals a Almassora i sempre he viscut així. Castelló s’ha especialitzat molt en tarongers, però els meus pares sempre han seguit apostant per la carxofa i per la venda directa, tot i la crisi de l’horticultura a causa de la competència amb els productes d’Almeria. Jo de menuda anava al mercat d’Almassora, i recorde que ma mare només venia carxofa i vivia d’això, amb això era suficient. En un poble de 10.000 habitants —ara en té més del doble—, hi havia dos llauradors especialitzats en un únic producte que venien a la gent local. Ara en Almassora no hi ha cap llaurador que funcione d’aquesta manera, ara cal diversificar i tot i així no es pot viure...

[...] LLEGIU-NE MÈS http://sobiranialimentariapv.org/apoderar-se-amb-laixada-de-sarai-farinas-i-patricia-dopazo/