I seran futur les nostres llavors

Estem en un procés de reflexió interior, enfortint complicitats, enderrocant certeses i aprenent l'artesania de la resistència. Estem molt a la vora, preparant la lluita de demà al matí.

  Contacta Col·labora
La Associació Solidaritat Perifèries del Món és una Organització no Governamental de Cooperació per al Desenvolupament laica, plural, progressista i independent, fundada en 2010.

Taller “Incorporació dels feminismes als movimientos socials”

Una revolució digna de ser sostinguda

Reflexions sobre el Taller “Incorporació dels feminismes als moviments socials”

Sarai Fariñas Ausina
Patricia Dopazo Gallego

Volem començar situant el lloc des del qual escrivim aquest text, una cosa que és possible que us pregunteu qui aneu a llegir-lo: “des d’on parlen les autores?”. És una pregunta que ens fem cada dia en la nostra forma de construir pensament col·lectivament i en la nostra forma de dur a terme accions dins dels moviments dels quals formem part. Ens agrada que us pregunteu açò i ens agrada preguntar-nos-ho a nosaltres mateixes.

Aquest text concret s'escriu totalment impregnat d'algunes de les premisses bàsiques de l'economia feminista perquè el taller que narrem a continuació s'inspira en ella. I què diu l'economia feminista? Doncs diu bàsicament que la vida s'ha sostingut gràcies a treballs invisibilitzats i feminitzats, sense els quals ni tan sols el sistema capitalista s'haguera pogut sostenir. Parla des de la convicció de que per tal que una vida es duga a terme d'una forma digna necessita d'una sèrie de dedicació i esforç, tant físic com emocional, que mai ha estat comptabilitzat econòmicament ni valorat socialment. Parla d'aqueixa quantitat ingent d'hores que han invertit les dones per a cuidar “dels altres”, parla de la necessitat de la cura per a sostindre la vida, i parla de la necessitat de democratitzar la cura com alguna cosa inherent a l'ésser humà, i no propi d'aquelles que han nascut per casualitat amb uns atributs sexuals o uns altres.

Del perquè dels feminismes en els moviments socials de base

Participar en els moviments socials et fa receptiva a multitud de situacions que passes per alt en el dia a dia. Sembla com si el simple fet de dedicar temps de la teua vida a voler construir una estoreta més càlida sobre la que posar els peus -si ho mesurem amb el termòmetre de la dignificació de la vida humana i no humana- t'obrira els ulls d'una manera particular.

Les nostres organitzacions o moviments de base poden alçar la pancarta de “patriarcat i capital aliança criminal” i asseure's després còmodament sobre un jaç construït amb allò que critiquen. Ens passa a totes. Impregnades com estem des del nostre naixement per determinades formes de pensar, sentir i fer; filles del capitalisme patriarcal, ens veiem lluitant dia a dia per deconstruir tot allò sobre el que tants anys hem caminat.

Avui arrepleguem les preguntes que es fa Irene Pardo en el recent número 6 de la revista La Madeja: què passa en una assemblea quan després d'hores no aconseguim entendre'ns? quins llenguatges utilitzem per a entendre'ns? quins ens allunyen? Quins ens acosten? com entenem les cures en els espais feministes? què fer quan els problemes personals es traslladen al grup? i seguiríem afegint unes altres com quins són els nostres rols dins del grup? quins valors estan darrere de cada tasca que realitzem en ell? a quines coses se'ls dóna més importància col·lectivament? com gestionem la nostra vida-treball-militància perquè el rellotge de la interdependència funcione?

Doncs sense ànim de donar resposta a totes aquestes preguntes, volem repensar i compartir el que ens va succeir el dissabte 16 d'abril.

Preguntes i més preguntes

Fa unes setmanes, amb l'associació Perifèries, vam proposar dedicar un matí a pensar col·lectivament com incorporar els feminismes als moviments socials. Ho plantegem en forma de taller i ens reunim 25 persones amb militàncies diverses: ONG, associacions veïnals, feministes i ecologistes, centres socials autogestionats, activistes del programari lliure i de l'arquitectura alternativa, col·lectius de producció agroecológica i grups de consum.

Ens unia el ser conscients d'haver crescut travessades per una societat patriarcal i haver incorporat moltes de les seues premisses en forma de costums, pors o prioritats, i la voluntat de voler transformar-ho de la mà dels feminismes perquè, com diuen les feministes comunitàries de Bolívia “sense despatriarcalizació no hi ha descolonització”.

Per a començar ens situem i compartim realitats en les quals aquesta nova mirada ens dol i ens interpel·la, com l'ús de la paraula en assemblees o debats, exercit majoritàriament per homes, i les freqüents pors i dubtes que ens impedeixen a les dones parlar o assumir papers protagonistes. Es parla també que som nosaltres qui visibilitzem ritmes de militància accelerats i també qui cuidem els detalls en trobades o jornades i assumim un altre tipus de rols fonamentals exercits en l'ombra o en l'eterna rereguarda. Parlem de culpa, de autoexigència i de cures. Comencem a fer-nos preguntes i a apuntar algunes respostes que ens porten a estereotips elaborats pels mitjans de comunicació, però també a les nostres cases i a les nostres mares.

En alguna cosa estem d'acord: assumir la naturalesa intrínseca d'algunes actituds o comportaments és negar la possibilitat de canviar les coses. Així que rebutgem aqueixa premissa.

Trencant les barreres Treball/Militància/Vida

Coneixem la realitat de les persones amb qui compartim militància? Fer explícit que en aquest moment de la nostra vida som cuidadores a temps complet d'un dels nostres familiars, que treballem incansablement a canvi d'un salari, o que podem dedicar molt temps a la militància i a formacions relacionades amb ella, ens fa ser conscients de com estan les nostres forces per a poder cuidar-nos més i millor com a grup.

Proposem, per a començar, una dinàmica que pot traslladar-se a les nostres organitzacions per a treballar aquests aspectes, conèixer-nos millor i alhora analitzar aqueixa feble frontera entre què és treball i què és vida que tantes vegades ens pregunta l'economista Amaia Pérez Orozco. Avui anem una mica més enllà per a qüestionar-nos on està la barrera entre el treball, la militància i la vida.

La proposta llançada és que dividim un foli en 3 parts on cadascuna escriguem respectivament els treballs que associem diàriament al “treball”, a la “militància” i a la “vida” amb la finalitat d'adonar-nos on posem energies en la nostra quotidianeitat i com valorem cadascuna d'aquestes activitats. Ens interessa a més traure a la llum des d'on construïm en el nostre imaginari la idea de treball, a què va associada i quines implicacions té en quant a qüestions relatives al gènere i al capitalisme.

Ens quedem en silenci, cadascuna pensa en la seua pròpia vida. Aquests moments d'introspecció ens fan més sàvies, ens ajuden a reconèixer-nos, a situar-nos, a trobar-nos amb les nostres contradiccions... Però el més interessant està en la posada en comú: quan els papers se situen en el centre de l'espai veiem que aquests folis parlen per si sols i comencen a sorgir reflexions que fem pròpies en compartir-les.

“En el camp es dilueixen les fronteres, jo he posat cuidar als animals en vida reproductiva, però també en treball”. “Ser actor i participar en una obra de teatre de denúncia és vida, militància o treball?”. “No entenc com a treball exclusivament les tasques remunerades”. “Tot el que faig té una mica de militància”. “El creixement personal jo ho entenc com a militància”. Benvingudes aquestes reflexions al fil dels pensaments cuinats per l'economia feminista.

A compte del “prendre una cervesa després d'una assemblea” que hem classificat com a militància, discutim sobre les relacions i ens preguntem: qui i com es cuida dins dels col·lectius?

Un participant del taller que és agricultor, visibiliza les diverses maneres d'exercir les cures “hi ha una persona en el nostre grup, un home, que ve de tant en tant a ajudar. Tal vegada siga una persona poc expressiva a nivell emocional però la seua forma de cuidar-nos és pensar que ha de fer un graó perquè puguem pujar millor el desnivell en l'hort”. Ací podríem qüestionar a què li denominem cures

“Moltes vegades ens costa dir que no a alguna tasca organitzativa, especialment a les dones”. Reflexionem sobre la importància de conèixer els propis límits, sobre les anomenades autocures, ja que “una persona pot rebentar el treball col·lectiu si no sap cuidar-se o no sap ser cuidada”. Concloem que “si no et cuides, no cuides”.

I tornem al camp amb la reflexió d'una companya: "L'horta es va fundar per homes. Quan vaig arribar jo, tenien assumit que anava a cuinar, etc. Em qüestionaven perquè cobrava per fer administració, tenda, i un munt de coses invisibles més. Per a ells l'agricultura és solament el camp, la resta (papers, hisenda...) no ho veien i els semblava que no feia res.”

Des d'aquest potent discurs, a quins treballs se li dóna més valor? què implica ser dona, mare i treballar en el camp? Quant han canviat les coses des que les nostres àvies camperoles vivien en el camp fins ara que les camperoles som les nétes?

Què significa important?

Què ocorre quan dins d'una organització o moviment queden cobertes totes les tasques de representativitat exterior però els banys de l'organització estan bruts o ningú ha fet el menjar per a l'assemblea que durarà 3 hores?

En la següent dinàmica demanem que, una vegada formats grups de 5 persones, seleccionàrem de l'exercici anterior 6 activitats relacionades amb militància per a ordenar-les per ordre d'importància de forma consensuada. Les reflexions en els grups van girar entorn de, què significa important? Important per a què? Important per a qui? és més important establir relacions de suport amb altres xarxes o que hi haja una comissió de facilitació? És més important que responguem a tots els correus o que el grup se senta cuidat?

Una vegada més, la discussió en els grups ens retorna una resposta contundent: és urgent reflexionar i deconstruir el que tenim assumit com a natural. Bona part d'aquests debats entre els minigrups transcorren sense ni tan sols ordenar aqueixes tasques, és massa complex respondre a les anteriors preguntes. Necessitem temps per a arribar a un consens sobre el terme “importància” com a resultat de la desposessió del seu sentit patriarcal, colonial i capitalista.

No obstant açò, un dels grups dóna en la clau per a resumir allò irresumible: en la dicotomia intern/extern i col·lectiu/individual sempre han de guanyar els parells “intern-col·lectiu” per molt que ens pesen les dicotomies; és a dir les prioritats de les accions d'un col·lectiu han d'estar en els processos interns i en els resultats col·lectius. No obstant açò, no hem de perdre de vista que aqueixes “individualitats” que et situen, per exemple, com a mare lactant, treballadora en una empresa de cítrics i cuidadora d'un malalt, fan que la situació del grup puga variar, per tant la col·lectivitat hauria de fer-se càrrec de la cura de cada membre segons les seues particularitats com a individu.

Tal vegada la conclusió puga tenir a veure amb que igual que hem de definir entre totes el que és una vida digna de ser viscuda, haurem d'acordar què és i com s'organitza una revolució digna de ser sostinguda.

A manera de punt i a part

Acomiadem aquesta trobada ocupant el carrer per als vianants on s’ubica l’espai –Laboratorio de Fabricación- on es va desenvolupar el taller. Ens unim amb les mans i ens passem “el corrent” d'una mà a una altra, fent entendre, amb aquesta forma de tancar, que totes estem interconnectades, que el que fem individualment dins d'una organització, família o grup repercutirà en la forma de funcionar i que, per tant, tant la interdependència com la ecodependencia són les úniques veritats de les quals estem segures.

Aquest taller es va realitzar en el marc del projecte Dones del Sud i del Nord: Violències i resistències compartides. Fase II, d'ACOEC i PERIFÈRIES, cofinançat per la Diputació de València.

Accés al document en pdf

 
Taller feminisme